Mirant
Bitacoles.net he trobat una entrada molt interessant, molt complerta i ben escrita. Jo ja se que tinc les meves limitacions, per això la poso reduïda i amb les frases que trobo més importants.
L'original
aquí:De debò som una nació?Blog de l'Albert Vila i Lusilla
Ho dic amb la boca petita: votaré CiU
avl3119 | diumenge, 2 de març de 2008 | 02:08h
Ja fa uns anys, en un dels sopars-col·loqui que convocava regularment la revista Debat Nacionalista, vaig coincidir, en una taula d'unes sis o set persones, amb un membre destacat del PSC, de l'avui pràcticament desaparegut sector catalanista. Tot i que havia estat nomenat pel president Pujol per a un càrrec d'una certa importància, mantenia la seva militància socialista. En un moment de sinceritat, ens va dir als qui compartíem taula amb ell: «Mireu, jo ja tinc una certa edat i molts anys de militància; tot i que no estic d'acord amb algunes coses, ara ja no canviaré».
M'ha vingut a la memòria aquesta anècdota a l'hora de meditar sobre el sentit del vot en les properes eleccions. Ho dic amb tota sinceritat: votaré CiU, però ho faré en bona part per sentit de la continuïtat i també com a mal menor. Ja sé que cap dels dos arguments no és gaire sòlid des d'un punt de vista polític i, a més, certament és no gaire engrescador, però com que ja no estic en edat de merèixer, puc resistir prou bé la temptació de dissimular la realitat.
No anem gens bé. Tradicionalment Catalunya només és influent a Madrid mitjançant una estreta escletxa d'oportunitat que s'hi obre quan
cap partit espanyol aconsegueix la majoria absoluta. Això sol hauria de fer reflexionar sobre la inanitat d'una estratègia basada exclusivament en la feblesa de l'altre. No podem guanyar les eleccions; només podem aspirar al fet que els altres no les guanyin prou. Podríem dir que això estableix un sucursalisme estructural, i que constitueix un assumpte prou important per rumiar-hi a fons. Però novament han passat quatre anys més, i som on érem.
Ara tenim un factor afegit: tant CiU com ERC probablement tindran una certa capacitat numèrica d'incidència, però no és gens segur que les dues capacitats arribin a sumar, sinó al contrari. Tot sembla indicar que els dos partits faran el que en administració pública se'n diu una baixa temerària. Rodríguex Zapatero ja ens està esperant a veure qui dels dos ofereix
més a canvi de menys.En els darrers anys la política de
CiU ha fet unes giragonses increïbles, amb moments alts com el de l'exigència d'un estatut com cal, al costat d'altres que val més oblidar: des del suport a la llei de partits, passant per la
renúncia a defensar la integritat de l'estatut, tot facilitant la feina de
desmuntatge al quartet Rodríguez Zapatero - Guerra - Montilla - Iceta, i fins arribar a les confuses i contradictòries afirmacions sobre les
repercusions del resultat d'aquestes eleccions en la política catalana. Aquestes darreres són actuacions, que, en ésser recordades, fan venir corrípies.
La manca d'acceptació d'haver hagut de passar a l'oposició a Catalunya ha portat, a més, a generar teories, com la de la llista més votada, que desvirtuen la naturalesa del nostre sistema polític, que és parlamentari i no pas presidencialista. Això és un exemple de no veure-hi més enllà del nas. Per si eren massa grans, reduïm encara més les prou minses expectatives d'influència a Madrid. Diem amb qui pactarem, i que només hi pactarem si té més escons: doncs quina gràcia...
Malgrat la inconsistència d'aquestes actuacions, les d'
ERC són encara més estrambòtiques. Ja té mèrit voler proclamar la independència i alhora fer
president de Catalunya primer Maragall (sí, sí, aquell que va dissimular les quatre barres a l'escut de Barcelona i que volia que TV3 fos bilingüe) i després Montilla (el mateix que el dia abans de la sessió d'aprovació de l'Estatut al Parlament hi va aterrar amb el propòsit, momentàniament frustrat, d'evitar-ne l'aprovació).
Ja ho he dit: votaré CiU. Però les circumstàncies em suggereixen de reprendre un costum obsolet, de la vella època de 1976-1977, que es practicava en els cicles de presentació de grups polítics primer i després més clarament electorals. En aquella vella època era costum, com és lògic, que cantéssim les lloances del grup propi, però la fam de llibertat i de democràcia, i un clima generós i de complicitat entre uns i altres, ens feia afegir que, si no a nosaltres, votessin a un altre grup realment demòcrata i realment català.
Ara m'abelleix doncs de dir: votants de CiU, voteu CiU (o ERC). Votants d'ERC, voteu ERC (o CiU). Després, uns i altres, ja passarem comptes, a l'interior de cada partit, sobre
el més que probable cataclisme.
M'agrada parlar de política, però quan més en parlo i la segueixo menys l'entenc.